El Tractat dels Pirineus
Catalunya era independent d’Espanya jurídicament amb drets i privilegis propis sota l’autoritat dels comtes de Barcelona. El rei d’Espanya no podia disposar sense l’acord dels catalans i no podia cedir un territori a França.
L’any 1659 s’havia acabat el llarg procés de la Guerra dels Trenta Anys i s’iniciava una nova època en el conflicte territorial que afectava mitja Europa. La relació del Regne d’Aragó amb el de Castella féu un gir de 180 graus. Felip IV, sense consultar a les Corts Catalanes ni els afectats, des de Madrid i des de París, amb Lluís XIV, fou un element cabdal de que s’iniciara un procés que afectaria totalment una part del territori català.
Després d’una llarga i intensa negociació, els representants del regne de França Lluís XIV, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, i els de Felip IV de Castella i III d’Aragó, Luís Mendez de Haro i Pedro Coloma, es reuniren al País Basc, a l’illa dels Faisans. El dia 7 de novembre del 1659 es signà l’anomenat Tractat dels Pirineus. Així es confirmava el traspàs d’una bona part del nord de Catalunya al Regne de França. Fou una annexió pura i dura d’una part important de Catalunya que comportà als annexats al reialme francès la desaparició de tots els drets i usatges que els conferien les institucions catalanes.
Fins aquella data tràgica pel futur del territori annexat a França cal tenir ben present que Catalunya era independent d’Espanya jurídicament amb drets i privilegis propis sota l’autoritat dels comtes de Barcelona. El rei d’Espanya no podia disposar sense l’acord dels catalans i no podia cedir un territori a França.
